són fiblades petites,
que et fan creure
en les passes
sense estranyar-te del rumb,
del revolt o del marge.
Perquè la teva memòria
nodreix un paisatge,
que et creix a dins
a l'obaga, inconscient.
Que et fa ser pedra
arbre, vent. I ocell
que s'atura en una branca
a escoltar les veus d'altres
que caminen com tu.
Poema del Pessebre (Coll de Boix)
Terrassa, desembre 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario