miércoles, 30 de marzo de 2011

Veus, al cel, ocells fugaços


Veus, al cel, ocells fugaços:
són fiblades petites,
que et fan creure
en les passes
sense estranyar-te del rumb,
del revolt o del marge.
Perquè la teva memòria
nodreix un paisatge,
que et creix a dins
a l'obaga, inconscient.
Que et fa ser pedra
arbre, vent. I ocell
que s'atura en una branca
a escoltar les veus d'altres
que caminen com tu.

Poema del Pessebre (Coll de Boix)
Terrassa, desembre 2010


No hay comentarios:

Publicar un comentario